dimecres, 22 octubre de 2014

Quan tu començaves a fer veure que erets punk nosaltres començàvem a fer veure que no n'érem.



En Pau i en Càndid d'AUTODESTRUCCIÓ ens acompanyen en aquest programa plé de tontades, simpleses i esquifiteses aparents d'energúmens amb apenes estudis per voluntat propia. I no a molta honra però tampoc a poca.

Una cosa, estem sentint ultimament molts tipus de programes de ràdio que ens copien miserablement.
Un avís: Igual que nosaltres, no foteu ni PUTA gràcia.
Si us penseu que triomfareu imitant (amb certes pírriques millores tecnològiques) a uns fracassats, no sé...no sabem massa què dir-vos. Lo lògic seria que no. Però segur que triomfareu per fer el nostre fracàs una cosa encara més estrepitosa i profunda. El nostre fracàs farà més soroll que el vostre éxit.
Ja està, només això.


No donem aire al sistema.

Això ho hem tret d'aquí: http://www.bllibertari.org/pepcara/no-donem-aire-al-sistema.html)


Pep i tu

Berga, juny-setembre de 2014

He decidit escriure aquest text arrel de diverses converses amb companyes i veient que és una idea que no poques persones tenim aquests darrers mesos. Per això ho escric, per comunicar-ho i que en quedi constància.

Primera Restauració

Després del cop contra la Primera República Espanyola, el 1874 es va produir la restauració dels Borbons. El sistema de la restauració es va caracteritzar pel torn dels dos grans partits al poder —liberals i conservadors— que combinat a nivell local amb el caciquisme són la clau del sistema polític d’aquest període. Aquest sistema que caracteritza la restauració va arribar al seu punt màxim de saturació el 1923, la comèdia no podia continuar: corrupció, arbitrarietats, la corona en constants escàndols, soldats de lleva morts al nord d’Àfrica, etc. El militar Primo de Rivera va treure les castanyes del foc als Borbons, tot donant un cop d’estat que els hi va garantir la corona uns anys mes, fins el 1931.

Segona Restauració

Franco va nomenar Joan Carles I el seu hereu l’any 1969. L’hereu feia seus els principis del Movimiento Nacional i, d’aquesta manera, la segona restauració Borbònica s’anunciava en aquest país. La segona restauració borbònica (1975) és una monarquia constitucional, organitzada com una democràcia representativa (1977). A la pràctica el bipartidisme i la partitocràcia fan del sistema actual un sistema polític extraordinàriament semblant al de la primera Restauració borbònica. Tot i que a la segona Restauració caldria afegir nous elements que reforcen més encara el sistema com són: la globalització del capitalisme —aquí de consum—, l’existència dels mitjans de comunicació de masses i l’extensió de la societat de l’espectacle; acompanyat del conseqüent canvi de mentalitats. Finalment, cal tenir present que tot plegat es construeix sobre la base del franquisme, règim que va fer un genocidi amb les persones, les idees i les pràctiques anarquistes —de les poques que van enfrontar-se al règim—.

Esgotament del sistema

No és cap novetat l’esgotament del sistema polític actual, però sí ho són les constants evidències que ho demostren. El bipartidisme ha tocat fons, la desafecció política o separació de la societat respecte les institucions i els partits —el sistema en definitiva— és majoritària. I ara què? Avui en dia un Primo de Rivera no és massa versemblant, oi? I els governants són massa ineptes per reformar o fins i tot per maquillar el sistema des del poder mateix. I doncs? Crec que la regeneració que perpetuarà aquest injust sistema l’estant creant gran part de l’esquerra politicosocial i altres processos sociopolítics més o menys participatius. Processos, partits o candidatures amb uns discursos renovadors que diuen ser rupturistes, amb força participació, que beuen fins i tot dels moviments socials però que alhora segueixen la lògica dels vells partits, del vell sistema que agonitza i que diuen combatre. De què i de qui parlo? Processos com l’endegat per l’Assemblea Nacional Catalana (ACN) amb el Dret a Decidir que aposten el tot per la via institucional —democràtica en diuen elles—: la via del vot, el vot com un bé en sí mateix: «volem votar!». Partits com Podem: un invent mediàtic que animava la gent que els votessin tot dient: «Quan fa que no votes amb il·lusió?». O altres opcions polítiques com les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) que actuant sovint com a avantguarda institucional d’alguns moviments socials, donen per valida la via parlamentària, invisibilitzant o negant d’altres vies i naturalitzant el fet de tenir discursos radicals i anticapitalistes i pràctiques burgeses i institucionals: votar acaba sent, finalment, l’acte de militància més important. Per no parlar del Procés Constituent, semblant a Podem i a la resta i massa proper al despotisme il·lustrat. Els darrers a apuntar-se a la falsa drecera són Guanyem Barcelona (la flor i la nata de l’esquerra radical i divina de Barcelona), més del mateix, a l’estil de Procés Constituent però amb unes altres patums impulsant-lo. Totes aquestes propostes, per molta ràbia que els hi faci, són el mateix o fan el mateix paper, entre elles només les diferencia el temps de vida i la base social i participativa que tenen darrera; tot plegat matisos.

Fins i tot fora de l’àmbit pròpiament institucional es presenta el vot com una bé en sí mateix, mireu sinó el multireferèndum i les conseqüències que comporta. Ens volen lligats al vot, a la delegació, a la inconsciència i a no responsabilitzar-nos de la nostra vida i a tot allò que ens afecta.

Model PSUC-ICV i la segona transacció

Veureu que no parlo d’ICV, tanmateix podria fer-ho ja que realment aquestes iniciatives electorals són molt semblants als antics comunistes, però nascuts en una altra època. Tanmateix són exactament la mateixa fórmula i a la pràctica fan el mateix paper que van fer els psuqueros durant la transició —o hauríem de dir directament traïció?—. Doncs essencialment sí: ambdós tenien, tenen i tindran discursos radicals antisistemes o rupturistes i pràctiques possibilistes institucionals totalment prosistema (autoritàries i capitalistes).

Des de les institucions no es canvia res

Les institucions són un organisme amb lògiques i interessos propis, al marge de la societat, bé no exactament al marge sinó més aviat parasitant-la. Els poderosos ens parasiten des de l’estat i des de l’empresa privada, són dues eines interconnectades en aquest sentit i ells salten de l’una a l’altra sense massa problema, perquè són la mateixa cosa: poder. Per tant, canviar la societat pel bé comú des d’aquestes eines no és possible perquè no han estat ideades per fer-ho, sinó que estan pensades per parasitar la societat en benefici de les classes dominants. Que el moviment obrer i les classes dominades utilitzin o no la via institucional per canviar la seva realitat és un debat que ve del segle xix i encara no s’ha demostrat que per la via institucional es pugui canviar res. En canvi sí que s’ha demostrat que al marge de les institucions es pot fer una revolució, un capgirament social: la revolució a Ucraïna (1918-21) o a Espanya el 1936 n’és un exemple i no em refereixo a la victòria davant els militars que també, sinó al procés col·lectivitzador de l’economia, la política, etc.

Quan una companya passa a ser política a una institució deixa de ser companya. I és que no es pot aconseguir la llibertat, la igualtat i la justícia social per mitjà de la subordinació, la desigualtat i el privilegi, en definitiva a través d’un sistema ideat per beneficiar als dominants. Són faves comptades.

Els moviments socials en perill

És alarmant que des de posicions volgudament revolucionàries o en nom dels moviments socials es doni aire al sistema plutocràtic que ens sotmet i en el qual ens sotmetem —de més o menys bon grat—. I és alarmant perquè aquestes propostes institucionals que tenen la pretensió de ser noves són les de sempre però amb vernís de nou, volen aprofitar el desànim d’uns i la creença en dreceres màgiques per a la transformació social d’altres —dreceres que no existeixen, és clar— per entrar a les institucions, és a dir per donar aire i reforçar el sistema de poder actual. I el pitjor de tot, volen el concurs dels moviments socials o les seves vedets per sentir-se legitimats —les vedets rai…—. Cap problema que vulguin jugar a ser i/o viure de ser regidors i parlamentaris: però ni en nom de nosaltres ni de les nostres lluites.

Proposta pels moviments socials davant l’electoralisme

Els moviments socials han de ser autònoms respecte qualsevol opció política, també respecte les anarquistes —per si algú pensava que era la meva proposta—. Sota la bandera de la Unitat Popular moltes lluites socials han estat subordinades a interessos de partit (els partits tenen interessos propis). Els moviments socials per ser efectius han de lluitar directament —sense delegar— i pels interessos que els hi són propis i que s’han fet explícits de bon principi —i aquest és l’únic anarquisme, el pràctic, el que desitjo als moviments socials, imprescindible d’altra banda per treballar pels seus propis interessos—.

En nom d’una radicalitat discursiva, totes aquestes propostes electorals vénen a reparar la crisi de la representativitat, el trencament entre societat i política parlamentària: critiquen als polítics i es presenten per ser elegits… Cal desemmascarar-los i aprofitar la situació de rebuig a les institucions per crear una cosa veritablement diferent: autogestió.

Les institucions no canvien res, seguim l’exemple de l’autogestió

Sovint la gent justifica l’aposta institucional com una via més ràpida i útil per canviar la realitat. Però aquesta via l’únic que fa és reforçar el sistema (classes socials, estatus quo, etc.), donar-li vida, donar-li més recorregut. Els exemples són nombrosos, antics, moderns, propers i llunyans: el paper dels comunistes i líders veïnals durant la transició, al país Basc els darrers anys quan la única via de lluita és la electoral, a Berga pactant una retirada de multes a canvi de recolzar l’ordenança de civisme a esquenes de l’assemblea d’afectades que hi lluitava en contra, etc. Fins i tot alguns ho plantegen com l’únic camí després de la suposada derrota del 15 M de 2011. Primer de tot dir que el 15 M no va suposar cap derrota, sinó que va posar unes bases: ningú no ens representa, fotem fora els polítics, els banquers, etc. i autogestionem-nos, recuperem les nostres vides. I per continuar amb això cal compromís i lluita, és a dir ser responsables de tot allò que ens afecta. En canvi, la institució allò que ens ofereix és més del mateix, delegar en especialistes, participar d’allò que cal arrencar d’arrel, anar de la mà dels qui garanteixen les desigualtats, els abusos: la nostra desgràcia.

D’altra banda, d’exemples de lluites que es guanyen al carrer, sense renúncies no en falten, darrerament i mediàtica tenim la de Can Vies. Sense negociar amb els agressors, amb les institucions, sense mediadors polítics, sense complexes, lluitant de manera directa. I doncs? Prou pors i fantasmes! Prou creences falses en democràcies representatives i en sufragis universals màgics. Prou cants de sirena i prou falses dreceres! No insistiu: entrar a les institucions, prendre el poder no canvia mai la societat, només us canvia a vosaltres. Cal organitzar-se i lluitar!

Signat com a Pep i tu i publicat al pèsol negre número 65 (juliol, agost, setembre, octubre 2014)

dilluns, 13 octubre de 2014

mÀXIMUM cLAteLLOT: QUIN GREU PERÒ QUIN TIP DE RIURE!

Un nou programa que hem fet a recer dels sentiments
d'estar orgullós d'un mateix que ens volen
imposar per terra , mar i aire.
Ens declarem inmunes a sentir-nos orgullosos de cap cosa.
Ens declarem lliures d'orgull, ens declarem condemnats a la fànega i al fangar.
Ens declarem zona lliure de gilipollades i de mamarratxades col·lectives.
Intentem anar per lliure i així ens llueix la pell.
Plena d'esquitxos de merda que ens entestem a dir que són pigues.

Un nou programa sobre com cal fregar i xerracar
l'interior de les turbines turbulentes de l'estat.
Un programa d'alitosi, d'allioliosis i de mixomatòsi.

MÀXIMUM CLATELLOT: TARD, LLEIG I MALAMENT.
Fer programes amb tècnic de só és burgés i obsolet.




INDESXIFRABLES I INALIENABLES.

Un programa atropellat amb 10 minuts de psicofonies inaudibles i audio-caos primerament que després es redreça.
Parlem amb un membre de l'assemblea "Fes-te una ratlla per la diada" , la iniciativa popular lisèrgica per convertir la V en una A.
https://www.facebook.com/events/694431233977356
Conyeta marinera i ironia fina són els nostres escassos recursos i els exprimim a fons en un altre tour de force contra
el gregarisme i la estulticia.



divendres, 19 setembre de 2014

GUIA DE L'OCI de coses bones (que no importants) per AQUEST CAP DE SETMANA

Avui i demà hi ha l'únic festival sense polseres de cap tipus de color,
sense segells amb tinta amb legionelosis a la ma ni res
d'això tan properament habitual.



Dissabte a Lleida inauguren l'Ateneu llibertari
Okupat l'Arrel.
http://ateneullibertarilarrel.wordpress.com/
Entre altres coses, hi hauran aquests poques-penques.

dilluns, 1 setembre de 2014

AQUEST DIVENDRES: cONCERT, EXPOSICIÓ I AIXAFADES D'ACORDIÓ.


El Sr. Pepet Merda es complau
a convidar-vos a la seva primera exposició de:

Cagarros malformats,
siluetes pintades amb dacs,
insults en paper maitxé,
tuberculosis de carter,
enginys, xistets, aforismes
i els ecos de las marismas.

Hi haurà truita de patates i alguna cosa
vegana pels qui no menjen patates:

Cacauets i ganxitos.

Tocaran els dos millors
one-man's-band's de tota la contrada:

OMITSE'T
AITOR NIEVE.

Per zero euros obligatoris.
Qui vulgui pagar: NO ENTRA.

A les 21.00 a l'Helioglobal de Barcelona.

dijous, 17 juliol de 2014

MÀXIMUM CLATELLOT: Amb un 38% menys d'audiència sense gluten!

Extret de "Las aventuras del terrible burgués".
Un tebeo de Fernando Del Toro.




Ens agrada anar als llocs
a dir com es fan les coses,
A dir-los què han de pensar
en els fons, postura i forma.

Ens agrada anar arreu
a perfeccionar idees.
Les de la gent són molt merdes
millor que adoptin les meves.

Ens agrada anar pel món
fent ratlles de colors a terra
i dir "d'aquí no podeu passar
que si no la moral s'esguerra"

Ens agrada anar a tinglados
i posar bé colls de camisa
i dir als arreplegats
que s'arreglin la cornisa.

I ens resulta estrany que no s'ens deixi de fer estrany
que no ens conviden a anar enlloc
com a mínim de fa un any.

Sensibles a l'autocrítica:
No escolteu més ràdio PICA.

Nosaltres sabem què heu de pensar si sou de dretes i què heu de pensar si sou d'esquerres.
Tenim tota una parafernalia per dir-vos què heu de pensar en cada cas, enfocan-t'ho sempre des
del cantó contrari.

Nosaltres som el ximplisme.
Nosaltes el solipsisme.
De nosaltres emana la idea
que es viu millor fent turisme.

MÀXIMUM CLATELLOT : 287 ANYS RASCANT LES PARTS DEL TOTAL AMB LA GAVETA.
38 oients cada 15 dies aval·len les nostres capsules de píndoles de saber caducades.