dimecres, 17 de juny de 2015

MÀXIMUM CLATELLOT : Missatge incandescent de LA REINA DE LES SERPENTS.





Només un parell de coses:
Un govern d'esquerres acomplexat
actua com un govern de dretes.
Només el discurs d'esquerres questiona i enderroca poders,
és per això que la dreta adopta verborreig
esquerranós quan està a l'oposició.

Conseqüentment:
Tenim una dreta que sembla esquerra
i una esquerra que sembla dreta.

Conseqüentment:
La dreta sempre està al poder.

I una altra última cosa:
De la mateixa manera que els qui la república
empresonava van acabar lluitant per la República
ja veiem que els qui sempre hem sigut víctimes del
regionalisme caciquista serem els qui
haguem d'acabar lluitant per l'independència.

La sahmaran ens ho ha dit, entre somnis, així de clar.

dimecres, 3 de juny de 2015

MÀXIMUM CLATELLOT : L'Aristocràcia de l'esperit abonyegat.






Nosaltres som part del Col·lectiu de l'Esperit Abonyegat.
Nosaltres som l'Aristocràcia del Sense-sentit.
Nosaltres som de la Germandat dels Iguals.
Nosaltres som els Cent Mil Fills de Can Penja i Despenja.
Nosaltres som la Cofradia del Qui-no-s'arrepenja-no-en-menja.
Nosaltres som la Gernació Degenerada, som la Corretja de la Transmissió Amoral.
Nosaltres som la Lliga Misèrrima dels Degotells de Llard.
Nosaltres pertanyem a la Confabulació Silenciosa dels Poca Cosa.
Nosaltres som l'Assemblea de les Veus que NO Veus.
Nosaltres som el Centre Neuràlgic de la Nova Neurona.
Nosaltres us estem assetjant des de Fora de Vosaltres.

Des de fora de lo vostre.

Nosaltres.

Tu potser ets nosaltres.

Ells no saben ni que no ho són.

Comença la romeria del Rocío de Berga

Extret de El Pèsol Negre 67.

Criticar la Patum a Berga pot semblar, com a mínim, mala idea. Però ser anarquista a l’antiga capital carlina també pot ser-ho i tanmateix alguns creiem —en paraules de l’amic Lúcio Urtubia— que no es pot ser cap altra cosa.

Sobre la descripció de la festa berguedana podeu trobar força bibliografia, webs, vídeos, etc. I qualsevol berguedà —de la ciutat de Berga— us en pot parlar amb autoritat. Tant de la descripció de la festa com del funcionament formal. Per tant m’estalviaré, en aquest petit text, parlar de les diferents comparses, de les societats agràries i el solstici d’estiu, del paganisme, del corpus i l’assimilació per part de l’església; d’ossos, de dracs, de l’imperialisme cristià, de suposats dimonis i del mal i del bé, etc. Tampoc no m’empatollaré amb els significats de les comparses, com us dic, això o ja ho sabeu millor que ningú o bé podeu preguntar-ho aquests dies en alguna barra de bar mentre us intoxiqueu.

Tampoc vull parlar avui de manera concreta de la màfia que hi ha darrera de les comparses. Ni de com és d’injust i autoritari el seu funcionament. Ni del nepotisme o del tràfic de salts. Ni del grotesc Patronat de la Patum. Tampoc del masclisme que hi podem trobar-hi. Tampoc de la pudor a naftalina que fa l’església, els administradors i els títols de patumaire. Ni tant sols de la vergonyant imatge que dona el balcó de l’Ajuntament amb l’alcalde, l’autoritat convidada, la Guardia Civil, els Mossos d’Esquadra, el capellà i qui sap si el bisbe i tot de dones fent gala de submissió amb els seus vestits tradicionals. Per acabar, no insistiu no parlaré dels sobresous en hores extres que s’emporten la guarida urbana i els mossos d’esquadra per no fer gaire res. Ja sé que és el pèsol negre i que només parlant d’això ompliríem un parell de pàgines però vull explicar-vos una cosa més general i que jo trobo molt interessant.

Vull parlar-vos de la funció social tradicional de la Patum —com la de moltes altres festes populars— en relació al sistema de dominació. I per fer-ho i que ningú se senti malament, no parlaré de la Patum sinó del Rocio —que com que és una festa que es fa lluny d’aquí i per gent taaaaaant diferent a nosaltres, segur que no sabrà tant greu—. Per parlar-vos del Rocio i la seva funció social tradicional us faré cinc cèntims d’una pel·lícula documental de Fernando Ruiz Vergara titulada Rocio i estrenada l’any 1980 a Espanya i que us recomano molt. El documental aborda la festa del Rocío des d’una perspectiva històrica i antropològica fixant-se per exemple en el paper de cadascú a la festa i posant-lo en relació a la seva classe social dins el poble. I ens explica la plasmació pràctica i històrica d’això en parlar-nos de la repressió després de la guerra civil a un poble concret exercida pels membres de hermandades rocieras. El documental no va poder-se estrenar a Andalusia fins el 1985. I va ser censurat. Al film apareix en un moment donat la pantalla en negre i lletres en blanc que diuen: «Supresión por sentencia de la Sala Segunda del Tribunal Supremo del 3.4.1984». Per la televisió es va emetre fins i tot sense aquests tall, vull dir censurat i sense que se sabés que ho estava. El director no va fer res més al món del cinema.

Bé doncs, el paral·lelisme d’aquesta interpretació és força senzill i segons la meva opinió parcialment aplicable a moltes festes populars: membres de les classes baixes tenen accés a papers rellevants i claus durant els dies de festa, a canvi accepten el seu paper social real a la societat durant la resta de l’any; sovint fins i tot de manera servil. De fet això és aplicable com dic, a moltes altres festes fins i tot al carnestoltes. Homes disfressats de dones, rics de pobres, pobres de rics; capgirar la societat durant un dia per tal que pugui seguir tot igual. Fer un simulacre de revolució, una revolució de mentida per estalviar-nos una de veritat. Tot sota control. Naturalment això té molts matisos, però crec que es força interessant pensar-hi.

D’altra banda, aquesta interpretació ara amb el capitalisme de consum i la societat de l’espectacle ja no és tan simple. El sunami del capitalisme afecta a tot, també a les festes tradicionals, no cal pensar en el Potlatch dels indis nord-americans, la Patum és un exemple prou clar, ara el centre de la festa és el consum (d’alcohol, de menjar, de drogues, de foc, d’autenticitat, de beguedanisme, de catalanitat, etc.). Des de la mort de Franco, el capitalisme i la democràcia van posar en alça les festes populars. Abans una mateixa persona feia de massa, de ple, de guita…, ara hi ha veritables màfies per controlar els salts…

Per acabar, només afegir que avui en dia la festa oficial és mig morta. La més participativa i transparent sembla ser la infantil i la del carrer de la Pietat. I definitivament la més viva i popular és la dels pobres o dels borratxos. Al cap i a la fi, els berguedans portem la Patum a dins què diuen…, i la dels pobres la van fer per primer cop uns anarquistes de Berga exiliats a França. Sí, sí, anarquistes. Bona Patum.

Pep i tu

Berga, 9 de juny de 2015


dimecres, 20 de maig de 2015

MÀXIMUM CLATELLOT: La mirada altiva dels qui no sabem què és perdre.


En Danilo Kis ens escriu línies de guió des del més enllà.



CIU ÉS UN PIPI-CAN.
CIU ÉS ROTTARY CLUB.
CIU ÉS LLEFA D'ASMÀTIC.
CIU ÉS PREPOTÈNCIA BANCARIA ANTI-HUMANA.
CIU ÉS INCULTURA FENÍCIA.
CIU ÉS REGIONALISME MANIQUEU.
CIU ÉS TITELLADES TARRADELLES.
CIU ÉS MERDA DE GOS NO RECOLLIDA.
CIU ÉS UNA MONJA ROBA-NENS.
CIU ÉS MERDA.