EL MILLOR DEL 2014 VA PASSAR EL 1936

Sempre taladrant amb la CASTA
t'estàs fent ja bastant PLASTA.

El teu tallat PRIMAVERAL
inspirat en David BISBAL.

Graves en directe una TUERKA
a les ribes del PISUERGA.

Tens un exèrcit de BECARIS
que et toquen el TXISTULARI.

El teu discurs sense FONDO
sembla en Xavi BERRAONDO.

Els seus significants FLOTANTS
no se sostenen ni amb GUANTS.

La teva marca arreplega-PENYA
ni els molesta ni els EMPRENYA.

Ets blindatge del MUNTATGE
vas d'apatxe però ets un PATGE.

No ens has tornat la IL·LUSIÓ
perquè mai ningú ens n'ha FET
estàs baixant el LLISTÓ
només ets ESTAT de DRET.

SI PLORES PER UN CONTENIDOR CREMAT LES LLAGRIMES NO ET DEIXARAN VEURE EL PESSEBRE.

Penjem aquest programa amb,ni més ni menys que, 15 dies de retard per fer-lo coincidir amb la sortida de l'altre.
L'altre és el nou i el penjarem pels volts de les set.
A les set farem les campanades i a tres de vuit ( que no és una construcció castellera si no UNA HORA) penjarem el programa per estar piltrant a les nou.
Respecte a les crítiques que ens arriben ultimamnet sobre la veracitat del nostre rotllo només podem dir que no les podem sentir perquè els soroll de les nostres respostes a les entrevistes que ens estan fent a mitjans d'arreu del món doncs no ens deixen sentir-les amb claredat. Sapigueu que aviat ens hi posarem i deixarem a tothom satisfet. Qui ens vulgui creure idiotes n'hi donarem raons, qui ens vulgui creure enginyosos li'n farem uns xistets d'un llibre que acabem de comprar a un tot a 100. Tot a 100 euros. La inflació no s'atura. I amb l'inflació, l'inflamament.

Sabem els vostres noms.
Els escriurem en una cartolina
i hi defecarem a sobre
enmig d'una dansa grupal.

Màximum Clatellot : Per No saber què dir ens n'anem sortim PROU bé..

VISCA LA NEO-MERDA!
MORI EL CARRINCLONISME DISFRASSAT
DE NOVA TENDÈNCIA!
NO VOLEM RE-PENSAR LA MODERNITAT,
VOLEM ENCLAUSTRAR-LA AL GULAG DE MONTSERRAT!



Aviam :
Estem tips de les batusses i pallisses psíquiques a les que en sotmet aquest règim maniaco repressiu.
Si es pensen que ens fan gràcia les seves acrobàcies dialèctiques i les seves xulejades amb poca classe erren de mig a mig.
Ens foten un fàstic suprem.
Els donem 30 dies per abandonar el pais.
Ni un minut més.

MÀXIMUM CLATELLOT: TOTHORA FLASTOMANT CONTRA TOTHOM !

Hola putangueros i putangueres.
Voleu sífilis auditiva? Nosaltres us la donem!
Voleu audio-sermó? En tenim unes tonelades!
Voleu gonorreig dement? Nosaltres en venem a majoristes.
Voleu odi als qui ho intenten? Intenteu-ho amb nosaltres.
MÀXIMUM CLATELLOT: DEALERS D'AUDIÈNCIA.

Quan tu començaves a fer veure que erets punk nosaltres començàvem a fer veure que no n'érem.

En Pau i en Càndid d'AUTODESTRUCCIÓ ens acompanyen en aquest programa plé de tontades, simpleses i esquifiteses aparents d'energúmens amb apenes estudis per voluntat propia. I no a molta honra però tampoc a poca.

Una cosa, estem sentint ultimament molts tipus de programes de ràdio que ens copien miserablement.
Un avís: Igual que nosaltres, no foteu ni PUTA gràcia.
Si us penseu que triomfareu imitant (amb certes pírriques millores tecnològiques) a uns fracassats, no sé...no sabem massa què dir-vos. Lo lògic seria que no. Però segur que triomfareu per fer el nostre fracàs una cosa encara més estrepitosa i profunda. El nostre fracàs farà més soroll que el vostre éxit.
Ja està, només això.

No donem aire al sistema.

Això ho hem tret d'aquí: http://www.bllibertari.org/pepcara/no-donem-aire-al-sistema.html)


Pep i tu

Berga, juny-setembre de 2014

He decidit escriure aquest text arrel de diverses converses amb companyes i veient que és una idea que no poques persones tenim aquests darrers mesos. Per això ho escric, per comunicar-ho i que en quedi constància.

Primera Restauració

Després del cop contra la Primera República Espanyola, el 1874 es va produir la restauració dels Borbons. El sistema de la restauració es va caracteritzar pel torn dels dos grans partits al poder —liberals i conservadors— que combinat a nivell local amb el caciquisme són la clau del sistema polític d’aquest període. Aquest sistema que caracteritza la restauració va arribar al seu punt màxim de saturació el 1923, la comèdia no podia continuar: corrupció, arbitrarietats, la corona en constants escàndols, soldats de lleva morts al nord d’Àfrica, etc. El militar Primo de Rivera va treure les castanyes del foc als Borbons, tot donant un cop d’estat que els hi va garantir la corona uns anys mes, fins el 1931.

Segona Restauració

Franco va nomenar Joan Carles I el seu hereu l’any 1969. L’hereu feia seus els principis del Movimiento Nacional i, d’aquesta manera, la segona restauració Borbònica s’anunciava en aquest país. La segona restauració borbònica (1975) és una monarquia constitucional, organitzada com una democràcia representativa (1977). A la pràctica el bipartidisme i la partitocràcia fan del sistema actual un sistema polític extraordinàriament semblant al de la primera Restauració borbònica. Tot i que a la segona Restauració caldria afegir nous elements que reforcen més encara el sistema com són: la globalització del capitalisme —aquí de consum—, l’existència dels mitjans de comunicació de masses i l’extensió de la societat de l’espectacle; acompanyat del conseqüent canvi de mentalitats. Finalment, cal tenir present que tot plegat es construeix sobre la base del franquisme, règim que va fer un genocidi amb les persones, les idees i les pràctiques anarquistes —de les poques que van enfrontar-se al règim—.

Esgotament del sistema

No és cap novetat l’esgotament del sistema polític actual, però sí ho són les constants evidències que ho demostren. El bipartidisme ha tocat fons, la desafecció política o separació de la societat respecte les institucions i els partits —el sistema en definitiva— és majoritària. I ara què? Avui en dia un Primo de Rivera no és massa versemblant, oi? I els governants són massa ineptes per reformar o fins i tot per maquillar el sistema des del poder mateix. I doncs? Crec que la regeneració que perpetuarà aquest injust sistema l’estant creant gran part de l’esquerra politicosocial i altres processos sociopolítics més o menys participatius. Processos, partits o candidatures amb uns discursos renovadors que diuen ser rupturistes, amb força participació, que beuen fins i tot dels moviments socials però que alhora segueixen la lògica dels vells partits, del vell sistema que agonitza i que diuen combatre. De què i de qui parlo? Processos com l’endegat per l’Assemblea Nacional Catalana (ACN) amb el Dret a Decidir que aposten el tot per la via institucional —democràtica en diuen elles—: la via del vot, el vot com un bé en sí mateix: «volem votar!». Partits com Podem: un invent mediàtic que animava la gent que els votessin tot dient: «Quan fa que no votes amb il·lusió?». O altres opcions polítiques com les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) que actuant sovint com a avantguarda institucional d’alguns moviments socials, donen per valida la via parlamentària, invisibilitzant o negant d’altres vies i naturalitzant el fet de tenir discursos radicals i anticapitalistes i pràctiques burgeses i institucionals: votar acaba sent, finalment, l’acte de militància més important. Per no parlar del Procés Constituent, semblant a Podem i a la resta i massa proper al despotisme il·lustrat. Els darrers a apuntar-se a la falsa drecera són Guanyem Barcelona (la flor i la nata de l’esquerra radical i divina de Barcelona), més del mateix, a l’estil de Procés Constituent però amb unes altres patums impulsant-lo. Totes aquestes propostes, per molta ràbia que els hi faci, són el mateix o fan el mateix paper, entre elles només les diferencia el temps de vida i la base social i participativa que tenen darrera; tot plegat matisos.

Fins i tot fora de l’àmbit pròpiament institucional es presenta el vot com una bé en sí mateix, mireu sinó el multireferèndum i les conseqüències que comporta. Ens volen lligats al vot, a la delegació, a la inconsciència i a no responsabilitzar-nos de la nostra vida i a tot allò que ens afecta.

Model PSUC-ICV i la segona transacció

Veureu que no parlo d’ICV, tanmateix podria fer-ho ja que realment aquestes iniciatives electorals són molt semblants als antics comunistes, però nascuts en una altra època. Tanmateix són exactament la mateixa fórmula i a la pràctica fan el mateix paper que van fer els psuqueros durant la transició —o hauríem de dir directament traïció?—. Doncs essencialment sí: ambdós tenien, tenen i tindran discursos radicals antisistemes o rupturistes i pràctiques possibilistes institucionals totalment prosistema (autoritàries i capitalistes).

Des de les institucions no es canvia res

Les institucions són un organisme amb lògiques i interessos propis, al marge de la societat, bé no exactament al marge sinó més aviat parasitant-la. Els poderosos ens parasiten des de l’estat i des de l’empresa privada, són dues eines interconnectades en aquest sentit i ells salten de l’una a l’altra sense massa problema, perquè són la mateixa cosa: poder. Per tant, canviar la societat pel bé comú des d’aquestes eines no és possible perquè no han estat ideades per fer-ho, sinó que estan pensades per parasitar la societat en benefici de les classes dominants. Que el moviment obrer i les classes dominades utilitzin o no la via institucional per canviar la seva realitat és un debat que ve del segle xix i encara no s’ha demostrat que per la via institucional es pugui canviar res. En canvi sí que s’ha demostrat que al marge de les institucions es pot fer una revolució, un capgirament social: la revolució a Ucraïna (1918-21) o a Espanya el 1936 n’és un exemple i no em refereixo a la victòria davant els militars que també, sinó al procés col·lectivitzador de l’economia, la política, etc.

Quan una companya passa a ser política a una institució deixa de ser companya. I és que no es pot aconseguir la llibertat, la igualtat i la justícia social per mitjà de la subordinació, la desigualtat i el privilegi, en definitiva a través d’un sistema ideat per beneficiar als dominants. Són faves comptades.

Els moviments socials en perill

És alarmant que des de posicions volgudament revolucionàries o en nom dels moviments socials es doni aire al sistema plutocràtic que ens sotmet i en el qual ens sotmetem —de més o menys bon grat—. I és alarmant perquè aquestes propostes institucionals que tenen la pretensió de ser noves són les de sempre però amb vernís de nou, volen aprofitar el desànim d’uns i la creença en dreceres màgiques per a la transformació social d’altres —dreceres que no existeixen, és clar— per entrar a les institucions, és a dir per donar aire i reforçar el sistema de poder actual. I el pitjor de tot, volen el concurs dels moviments socials o les seves vedets per sentir-se legitimats —les vedets rai…—. Cap problema que vulguin jugar a ser i/o viure de ser regidors i parlamentaris: però ni en nom de nosaltres ni de les nostres lluites.

Proposta pels moviments socials davant l’electoralisme

Els moviments socials han de ser autònoms respecte qualsevol opció política, també respecte les anarquistes —per si algú pensava que era la meva proposta—. Sota la bandera de la Unitat Popular moltes lluites socials han estat subordinades a interessos de partit (els partits tenen interessos propis). Els moviments socials per ser efectius han de lluitar directament —sense delegar— i pels interessos que els hi són propis i que s’han fet explícits de bon principi —i aquest és l’únic anarquisme, el pràctic, el que desitjo als moviments socials, imprescindible d’altra banda per treballar pels seus propis interessos—.

En nom d’una radicalitat discursiva, totes aquestes propostes electorals vénen a reparar la crisi de la representativitat, el trencament entre societat i política parlamentària: critiquen als polítics i es presenten per ser elegits… Cal desemmascarar-los i aprofitar la situació de rebuig a les institucions per crear una cosa veritablement diferent: autogestió.

Les institucions no canvien res, seguim l’exemple de l’autogestió

Sovint la gent justifica l’aposta institucional com una via més ràpida i útil per canviar la realitat. Però aquesta via l’únic que fa és reforçar el sistema (classes socials, estatus quo, etc.), donar-li vida, donar-li més recorregut. Els exemples són nombrosos, antics, moderns, propers i llunyans: el paper dels comunistes i líders veïnals durant la transició, al país Basc els darrers anys quan la única via de lluita és la electoral, a Berga pactant una retirada de multes a canvi de recolzar l’ordenança de civisme a esquenes de l’assemblea d’afectades que hi lluitava en contra, etc. Fins i tot alguns ho plantegen com l’únic camí després de la suposada derrota del 15 M de 2011. Primer de tot dir que el 15 M no va suposar cap derrota, sinó que va posar unes bases: ningú no ens representa, fotem fora els polítics, els banquers, etc. i autogestionem-nos, recuperem les nostres vides. I per continuar amb això cal compromís i lluita, és a dir ser responsables de tot allò que ens afecta. En canvi, la institució allò que ens ofereix és més del mateix, delegar en especialistes, participar d’allò que cal arrencar d’arrel, anar de la mà dels qui garanteixen les desigualtats, els abusos: la nostra desgràcia.

D’altra banda, d’exemples de lluites que es guanyen al carrer, sense renúncies no en falten, darrerament i mediàtica tenim la de Can Vies. Sense negociar amb els agressors, amb les institucions, sense mediadors polítics, sense complexes, lluitant de manera directa. I doncs? Prou pors i fantasmes! Prou creences falses en democràcies representatives i en sufragis universals màgics. Prou cants de sirena i prou falses dreceres! No insistiu: entrar a les institucions, prendre el poder no canvia mai la societat, només us canvia a vosaltres. Cal organitzar-se i lluitar!

Signat com a Pep i tu i publicat al pèsol negre número 65 (juliol, agost, setembre, octubre 2014)

mÀXIMUM cLAteLLOT: QUIN GREU PERÒ QUIN TIP DE RIURE!

Un nou programa que hem fet a recer dels sentiments
d'estar orgullós d'un mateix que ens volen
imposar per terra , mar i aire.
Ens declarem inmunes a sentir-nos orgullosos de cap cosa.
Ens declarem lliures d'orgull, ens declarem condemnats a la fànega i al fangar.
Ens declarem zona lliure de gilipollades i de mamarratxades col·lectives.
Intentem anar per lliure i així ens llueix la pell.
Plena d'esquitxos de merda que ens entestem a dir que són pigues.

Un nou programa sobre com cal fregar i xerracar
l'interior de les turbines turbulentes de l'estat.
Un programa d'alitosi, d'allioliosis i de mixomatòsi.

MÀXIMUM CLATELLOT: TARD, LLEIG I MALAMENT.
Fer programes amb tècnic de só és burgés i obsolet.

INDESXIFRABLES I INALIENABLES.

Un programa atropellat amb 10 minuts de psicofonies inaudibles i audio-caos primerament que després es redreça.
Parlem amb un membre de l'assemblea "Fes-te una ratlla per la diada" , la iniciativa popular lisèrgica per convertir la V en una A.
https://www.facebook.com/events/694431233977356
Conyeta marinera i ironia fina són els nostres escassos recursos i els exprimim a fons en un altre tour de force contra
el gregarisme i la estulticia.

GUIA DE L'OCI de coses bones (que no importants) per AQUEST CAP DE SETMANA

Avui i demà hi ha l'únic festival sense polseres de cap tipus de color,
sense segells amb tinta amb legionelosis a la ma ni res
d'això tan properament habitual.



Dissabte a Lleida inauguren l'Ateneu llibertari
Okupat l'Arrel.
http://ateneullibertarilarrel.wordpress.com/
Entre altres coses, hi hauran aquests poques-penques.

AQUEST DIVENDRES: cONCERT, EXPOSICIÓ I AIXAFADES D'ACORDIÓ.

El Sr. Pepet Merda es complau
a convidar-vos a la seva primera exposició de:

Cagarros malformats,
siluetes pintades amb dacs,
insults en paper maitxé,
tuberculosis de carter,
enginys, xistets, aforismes
i els ecos de las marismas.

Hi haurà truita de patates i alguna cosa
vegana pels qui no menjen patates:

Cacauets i ganxitos.

Tocaran els dos millors
one-man's-band's de tota la contrada:

OMITSE'T
AITOR NIEVE.

Per zero euros obligatoris.
Qui vulgui pagar: NO ENTRA.

A les 21.00 a l'Helioglobal de Barcelona.

MÀXIMUM CLATELLOT: Amb un 38% menys d'audiència sense gluten!

Extret de "Las aventuras del terrible burgués".
Un tebeo de Fernando Del Toro.




Ens agrada anar als llocs
a dir com es fan les coses,
A dir-los què han de pensar
en els fons, postura i forma.

Ens agrada anar arreu
a perfeccionar idees.
Les de la gent són molt merdes
millor que adoptin les meves.

Ens agrada anar pel món
fent ratlles de colors a terra
i dir "d'aquí no podeu passar
que si no la moral s'esguerra"

Ens agrada anar a tinglados
i posar bé colls de camisa
i dir als arreplegats
que s'arreglin la cornisa.

I ens resulta estrany que no s'ens deixi de fer estrany
que no ens conviden a anar enlloc
com a mínim de fa un any.

Sensibles a l'autocrítica:
No escolteu més ràdio PICA.

Nosaltres sabem què heu de pensar si sou de dretes i què heu de pensar si sou d'esquerres.
Tenim tota una parafernalia per dir-vos què heu de pensar en cada cas, enfocan-t'ho sempre des
del cantó contrari.

Nosaltres som el ximplisme.
Nosaltes el solipsisme.
De nosaltres emana la idea
que es viu millor fent turisme.

MÀXIMUM CLATELLOT : 287 ANYS RASCANT LES PARTS DEL TOTAL AMB LA GAVETA.
38 oients cada 15 dies aval·len les nostres capsules de píndoles de saber caducades.

MÀXIMUM CLATELLOT : TORRAPANS I TORRANAPS A LA TERRA DE FER PIPES

Us volem explicar una cosa curiosa i divertida que ens passa cada dia entre set i deu vegades:
Ens llevem i ens sentim com envoltats de merda,
com si visquessim dins d'un coco energètic informàtic amb péls de coco que s'ens claven per tot el cos, com si hi haguès una mena de loft amb spa amb xorros de llefa de simi escleròtic. Tot és estrany i desagradable i, al cap de molta estona ens tornem a fotre la piltra i tot torna a ser estrany i desagradable i no veiem res ni sentim res ni notem cap olor, ni els colors ens meravellen, ni ens venen ganes de comprar res per sentir-nos part com a entitat ,ni sabem com sentir-nos millor perquè no sabem ressortar el mecanisme de les propies sensacions i estem cansats i no ens ressetejem i arriba la nit i fumem un ducados i un altre i prenem un café i deixem taques de rodones de tasses de café als papers que ens envolten i que utilitzem l'endemà per tornar a embolicar l'esmorzar i quan emboliquem l'esmorzar ens preguntem si aquest esmorzar no som nosaltres mateixos i la nostra vida mateixa que és embolicada , estúpida i devorada i està composta de productes de l'àrea de guissona que probablement porten massa dies oberts a la nevera però que ens fan tan fàstic que no podem si no menjar en petites dosis. Això és el que ens passa i no ens fareu creure que a vosaltres us passa una altra cosa. La miséria està escrita en les vostres cares tan profundament com en les nostres.
Per això ens reconeixem.
Per això i només per això MÀXIMUM CLATELLOT.
El xiuxiueig de les coses últimes.

Maximum CLATELLOT: Un peu al coll, l'altre a la galleda.

"Una esclavitut, després una altra, després encara una altra més i així tota la vida. A menys que...A menys que què? A menys que triomfés.A menys que triomfés? Va deixar anar una rialleta diabolicoescèptica. Se li clavaven les pedres al cul. Va interrompre les seves reflexions i es va aixecar."
Els últims dies. Raymond Queneau.

Nosaltres no és que es pugui dir que estem a l'alçada de les circumstàncies. Nosaltres ens hem passat 25 anys explicant de quina manera ens la sua la societat i, quan la societat requereix que l'anem a salvar, anem corrents a buscar-li un flotador dels xinesos. A nosaltres tota aquesta rebel·lia provocada per les estacions no ens fa ni fred ni calor. No ens creurem els alçaments primaverals fins que no siguin a l'hivern. Amb tot i amb això i perquè no sigui dit, quan la Generalitat o la diputació ens demana que sortim al carrer amb un capgròs o ens sugereix que ens interessem per una obra de titelles en 3D sobre el 1714, doncs què voleu?, tot el cos se n'ens hi va perquè portem el llepisme a l'ADN. Nosaltres volíem ser uns mini-fora-de-la-llei en el món de la pantomima. Ara intentem entrellucar el què som i no veiem res més que un gran pasterada de merda que, si algún cop algú li va intentar donar forma, aquest algú va ser en Barceló o en Miró. Nosaltres vivim la dictadura del poc entusiasme en el país de la poca empenta.

"-Ja he obtingut alguns contactes.Però això no és concloent. Víctor Hugo i Tolstoi m'han parlat. Però això no és concloent.
-Víctor Hugo i Tolstoi ?
-Sí. Això no és concloent. En el fons, saps què és el que vull? Saps amb qui m'agradaria contactar?
-Amb qui? Amb Joana d'Arc?
-Imbécil.Amb el meu pare.
-Ah, el teu pare.
Tuquedenne se sentia tan incòmode que per un moment es va pensar que vomitaria. I era el seu millor amic."
Els últims dies. Raymond Queneau.

Màximum Clatellot: Les eleccions són la FESTA de la UNANIMITAT

.
Amb Síctor Valdaña and the Check this outs desenvolupant fortament la seva cantarella.

Hem trobat un tros de ressenya del futur escrita per un maleït productor-recuperador-comissari posmo-guay i acceptat i venerat per la comunitat. Si arribem a saber que al futur diuen que som la merda que diuen que som, no haguessim fet res. Ara ja és tard per canviar la visió que del futur ens tenen.
És aquesta:
"Maximum Clatellot es una muestra de la post-ironia post-postmoderna, un giro/retorno sarcástico a la Realidad --en mayúsculas zizekianas--, una suerte de paseo radiofónico baudeleriano, en la que la rasgada voz de Pelaias --una leyenda viva del 'hardcore'-- y Garrotada ,-un suerte de ejemplo de emblema patriarcal del punk comarcal- nos llevan a conocer la realidad musical 'underground' en su vertiente popular y canalla. Rescatar hoy los programas de Maximum Clatellot es un 'must' para quien quiera saber qué se trasuntaba en la Barcelona de los millenials."

HOLA TONTETS I TONTETES D'ESTAR A L'ÚLTIMA MODA EN QUANT A CORRENTS DE PENSAMENT. M'HA DIT L'OWEN JONES QUE LLEGIU AIXÒ.

Màximum Clatellot: Les infraparaules del súperpensament

Ringorranguejant que és gerundi.
Prosseguim amb l'estipendi.

Nosaltres creiem en les veus que sentim.
Quan anem per l'autopista ens canten cançons d'en Chubby Chekker en rumanés invertit.
Quan anem a les cues de les prestacions ens canten el Viatge a l'estaca d'en Lluís Llach.
Quan anem de tango ens canten mambo.
Quan anem fen esses ens toquen peçes.
Quan pujem als autobusos ens xiulen Demis Roussos.

Només hi ha una cosa a fer al respecte: L'eliminació dels instruments.
L'eliminació dels instruments musicals fan que la música sigui més barata,
que no es depengui de la corrent elèctrica, que no hi hagi
professionalismes estúpids, que no hi hagi tècnics de só, que no es pugui presumir
de res traginant embalums guitarriformes,...és per això que avui portem
al programa dues bèsties salvatges del cant lliure.
La Maribel i en Mateu, glossadors de Mallorca.

Res més a afegir.
Només una cita d'una nota del final d'un llibre:
"Rousseau era el percursor de Robespierre i Diderot, de Danton,
i una generació més tard l'un condemnaria a l'altre,
a la guillotina"

Passeu l'ITV de la Guillotina.
Demaneu per Oriol Pujol.

MÀXIMUM CLATELLOT: AMB EL CERVELL EN PUNT MORT ( Parlem amb l'ÀNGEL de la PAH de CANOVELLES)

A nosaltres els cosmo-posmos ens vacilen.
Gentola guay-convencional que ens foten 3 hores de xapa sobre el món del tecno reaage, les seves branques, les seves arrels i les seves fulles de plataner.
A nosaltres qualsevol txitxarel·lo ens entreté.

A nosaltres els qui parlen de l'opressió del cognoteriat ens avorreixen.
Ens parlen de mil teories facilment adaptables i renobables,
de polítiques alternadores i generadores i del seu lloc en el no-espai.
Nosaltres a qualsevol txitxarel·lo li diem "Carai!"

A nosaltres els rancuniosos
els semi-grisos tediosos,
els amic en tercer grau,
i la penya que no surt del cau.

A nosaltres els qui s'empadronen
a la plaça de la corona,
a nosaltres els qui no teniu
a nosaltres tothom qui riu.

A nosaltres tots vosaltres
ens poseu les pells de pollastre.

Per això us fem aquest programa:
Màximum Clatellot.
Des de 1992 en antena i caiguda lliure.

DOFÍ MALALT I R. P. CANTA SAU SÓN GENT NORMAL QUE FA ANYS. COM TOTHOM.

Doscentseurista qui s'ho perdi!
Si busques feina grapant time outs, si vols fregar els locutoris d'icat.fm amb els calçotets d'un mosso d'esquadra, vols fer de coaching indumentari a la bibi va-i-ve, o vols ser guionista de perruques dels mishima i els manos de topo, no ho dubtis: Aquest és el teu eventu !
Oberta la contractació.

No et passis de llestet :
Els vàters que hi ha penjats a les estanteries NO són per cagar-hi i a ningú faràs gràcia si se t'acut fer-ho.

Preparats?
Som-hi, doncs!

DEMÀ, POTSER DEMÀ, SENTIREU ALGUNA COSA QUE US FARÀ CANVIAR L'ASPECTE DE L'ESPECTRE.

Sabeu que tanquen els mítics Carlins de Manresa?
Els tanquen per culpa d'actes d'aquest tipus.
DIJOUS 10 D'ABRIL.
ANARQUIA TORNA A SER INDEPENDÈNCIA.
20.20 H ELS CARLINS DE MANRESA.
LA MILLOR TASCA, LA PITJOR GENT.

mÀXIMUM cLATELLOT : nO HEM LLEGIT LA MUNTANYA MÀGICA, PERÒ HEM ANAT A TERRA MÍTICA.

De "Vida i destí" d'en Grossman. En Grossman el guai, no pas l'altre.





Nosaltres no donem a l'abast de tant preocupats com estem per les coses.
Quan algú ens convida a tabaco o a vi barato sempre ens cau una llunyana llagrimeta
pels que han cregut que tindrien casa, familia i pensió. També ens cau una llagrimeta pels qui s'han fet un pla d'estalvi,
pels qui han apuntat als seus fills a coral o futbol.
I encara una altra pels qui es van apuntar a castellers o geganters i es van trobar a l'Anglada amb la faixa i la barretina.
Sembla que és un paio que actualment busca una entitat.
Nosaltres mirem aquest simpàtic tragí de la fira de les entitats i diem "Això sembla la fira de les vanitats!".
Ho diem per fer-nos els cursis amb coneixement.
Realment això el que sembla és la Fira de les ventositats.

Esteu avisats.
Maximum Clatellot.
Finalment, amb en Pep de Berga al telèfon.

No hi ha altra màgia que la que s'acaba.

mÀXIMUM cLATELLOT: ALLÒ QUE ENS VA FURRULAR PERÒ QUE JA NO FURRULA GAIRE.

Un tebeitu que surt al Pèsol Negre número 63.




Hi ha gent que així que neix
es converteix en un peix.
Hi ha essers a qui els cou
no poder sortir de l'ou.
Hi ha qui estripassa bé la bossa
de sa mare, encara mossa.
I hi ha ,
(i ho diem sense embuts )
qui no HAURIA d'haver nascut.
Nosaltres amb diligència
conjurem la seva existència.
Estan aquí per un error
que resulta la nostra dissort.
Avortem aquestes vides,
per molt crescudes que estiguen :
Pronunciem paraules prohibides
fins que caiguin extingides.
Màximum Clatellot :
280 anys buscant les paraules
que els socarraran com tions.
Màxium Clatellot :
Buscant la fulminant
combinació macabra i oral.
Això que ens ha furrulat
no té perquè no tornar a fer-ho.

ROBADORS, 23. LA NOVA NOVA-ONA.

CARRER ROBADORS 23.
LA NOVA NOVA-ONADA.

Aquest dimarts 28 de Març OMITSE'T cantarà les seves corrandes
sobre noves llegendes urbanes i sobre estils de vida
cutres i decrèpits.
Acompanyat de la sempre grata cridòria de
roger pelàez canta SAU. 25 anys d'impersonator l'avalen.

Pel preu d'un tap d'ampolla de plàstic.
De fet, podeu pagar amb taps d'ampolles de plàstic.
També podeu pagar amb cadires de rodes de segona mà.

Se us veu espatllats.
Us convé no perdre-us-ho.

Màximum Clatellot : Per un emputament que no suposi un amputament.

En aquest nou capítol d'aquesta sèrie de trasallats ideològics ens mudem al
centre del Danuvi amb les seves danses de foc i els seus homes que remen el
bastó sobre les cendres, ara buscant-hi una xusta de ducados, ara dibuixant
serenament el relleu del declivi de la seva patria.

Traçem un mapa sonor d'aquestes inquietuds i esbrinem el ritme cardiològic
de la canalla i la solapació dels espetecs en les danses i
la caiguda del ritme borsari.

Per què el calc de la nostres pors decora la nostra vida?

Nosaltres estem més buïts que ho està actualment
la bufeta de l'orina d'en Joan Andoni Samaranch.

Nosaltres tenim els culs bruts de tan omplir continguts.

Nosaltres pensem perquè vosté pensi menys.

Nosaltres tenim el nivell de tot tan avall
que ens hi ensopeguem cada dia quan ens aixequem de piltrar.



Màximum Clatellot:

Més bajanades banals.

Més circuml·lòquis Catastròfics.

Més rancúnia no tipificada.

NO MONITORITZAREU LES NOSTRES PUTES VIDES!

Molta gent pensa que l'enveja fa dir coses molt tontes.
Que s'elaboren moltes teories extravagants i
recomplicades a partir d'una petita dosi única d'enveja.
És veritat.
Però també és veritat que les coses no són tan fàcils de
descriure com per descriure-les a partir de la premisa enveja.
A nosaltres ens diuen "Describiu una mica tota aquesta merda magmàtica
que ens està envolvent com una bufanda d'humus i placenta de llagosta".
Però nosaltres no podem explicar res perquè l'enveja ens bloqueja.

Les velles lleis mortes tenen tanta vigència com la superstició.
La tecnologia és la nova fé, però la fé només un sentiment que
obstaculitza la llibertat i la plenitud.

Vosaltres espereu l'autobús.
Nosaltres esperem l'albada social.

Màximum Clatellot : L'el·lipsi es cuadricula.

LA LÍNIA QUE SEPARA UNA COSA D'UNA ALTRA QUE NO HO ÉS.

Vosaltres creieu que una cosa que representa una cosa és una cosa.
Nosaltres sabem que no.
Vosaltres creieu que si a un tot li falta una mica aquest tot és un tot sense una mica.
Nosaltres sabem que no hi ha tot sense aquesta mica.
Vosaltres creieu que atineu des de allà a on esteu.
Nosaltres no atinem, atiem.
Vosaltres dibuixeu una línia que separa una cosa d'una altra però no en veieu cap de les dues.
Nosaltres no creiem en la linia, nosaltres creiem en la bafarada.
Vosaltres creieu que la vida és la vida sense els accidents de la vida.
Nosaltres sabem que només els efectes i els accidents delimiten i descriuen.
Vosaltres trobeu que un cos mort té gran semblança a un cos viu.
Nosaltres no emmotllem les coses per entendre-les.

Nosaltres assassinem la percepció.

Nosaltres som Màximum Clatellot i hem vingut a parlar fins que us moriu.

MÀXIMUM CLATELLOT. CANAL D'INTRANSIGÈNCIA MINIMALISTA.

"Qui fa desfà,.Qui crea destrueix.Qui dóna vi, anorrea.Ens diuen qu és així. Hi convenen els suixinites untuosos i sinuosos i els ulamites inflexibles i dogmàtics, els bubulins severs i sectaris i els panxatipins radicals i intransigents. Però per què, qui s'ha complagut, i adhuc s'ha emmirallat, en la creació, sense espera ni compàs, sense pausa i sense treva, amb un neguit sefiròtic, agullonat per la pressa, té l'afany de destruir allò que ha creat? Si els éssers que ell va crear són imperfectes i defectuosos, fastigosos i desplaents, qui en té la culpa? I si són bonics i plaents, agradables i ben fets, per quina raó s'haurien de destruir?"

Les Estances d'Omar Kayyam. Albert Jané.



Per la nostra part, res a afegir.

Màximum Clatellot.

Des de molt abans que et puguis imaginar, pensament intransigent en xarxa.