S'hi diuen coses com aquestes:
Si us fixeu, l’auge del moviments socials el vam viure just quan hi havia l’auge de la bombolla del capitalisme, fa uns anys, quan van caure més molles de pa del compte de les taules dels de d’alt, dels porcs grossos. Un accident necessari, sens dubte. Bé, ara, sembla que els moviments socials —seguint el ritme dels capricis del mercat— estan de reculada.
Això no fa res més que mostrar la fragilitat i el poc compromís de part d’aquest entramat autoreferencial i onanístic que afirma ser els moviments socials. Un caprici postmodern. Una extravagància de la classe mitja. Un producte de consum. Un divertimento. Una mentida vital —com diria Pío Baroja— més aviat cutre i sovint esperpèntica, una mica American Beauty a l’espanyola, o a la catalana no fos cas!
Però ni els anarquistes som petit burgesos, com afirmen els comunistes de partit, ni crec formar part d’uns moviments socials folklòrics ni em conformo amb l’anarquisme d’estil de vida ni amb cap altra parcialitat. Volem més, necessitem més: perquè estem en guerra, sempre ho hem estat i acceptem el repte per desigual que sigui.
Salut i anarquia!
....i s'hi dibuixen coses com aquesta altra:
...i està molt bé que els alcaldes s'aprimin, encara que ho haguem de pagar els contribuients. Ho paguem contents mentre ens aprimem gratis.
I això són coses que hi pots estar o no d'acord. Però són veritat.
Llegiu-ne la resta aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada