MÀXIMUM CLATELLOT: Amb un 38% menys d'audiència sense gluten!

Extret de "Las aventuras del terrible burgués".
Un tebeo de Fernando Del Toro.




Ens agrada anar als llocs
a dir com es fan les coses,
A dir-los què han de pensar
en els fons, postura i forma.

Ens agrada anar arreu
a perfeccionar idees.
Les de la gent són molt merdes
millor que adoptin les meves.

Ens agrada anar pel món
fent ratlles de colors a terra
i dir "d'aquí no podeu passar
que si no la moral s'esguerra"

Ens agrada anar a tinglados
i posar bé colls de camisa
i dir als arreplegats
que s'arreglin la cornisa.

I ens resulta estrany que no s'ens deixi de fer estrany
que no ens conviden a anar enlloc
com a mínim de fa un any.

Sensibles a l'autocrítica:
No escolteu més ràdio PICA.

Nosaltres sabem què heu de pensar si sou de dretes i què heu de pensar si sou d'esquerres.
Tenim tota una parafernalia per dir-vos què heu de pensar en cada cas, enfocan-t'ho sempre des
del cantó contrari.

Nosaltres som el ximplisme.
Nosaltes el solipsisme.
De nosaltres emana la idea
que es viu millor fent turisme.

MÀXIMUM CLATELLOT : 287 ANYS RASCANT LES PARTS DEL TOTAL AMB LA GAVETA.
38 oients cada 15 dies aval·len les nostres capsules de píndoles de saber caducades.

MÀXIMUM CLATELLOT : TORRAPANS I TORRANAPS A LA TERRA DE FER PIPES

Us volem explicar una cosa curiosa i divertida que ens passa cada dia entre set i deu vegades:
Ens llevem i ens sentim com envoltats de merda,
com si visquessim dins d'un coco energètic informàtic amb péls de coco que s'ens claven per tot el cos, com si hi haguès una mena de loft amb spa amb xorros de llefa de simi escleròtic. Tot és estrany i desagradable i, al cap de molta estona ens tornem a fotre la piltra i tot torna a ser estrany i desagradable i no veiem res ni sentim res ni notem cap olor, ni els colors ens meravellen, ni ens venen ganes de comprar res per sentir-nos part com a entitat ,ni sabem com sentir-nos millor perquè no sabem ressortar el mecanisme de les propies sensacions i estem cansats i no ens ressetejem i arriba la nit i fumem un ducados i un altre i prenem un café i deixem taques de rodones de tasses de café als papers que ens envolten i que utilitzem l'endemà per tornar a embolicar l'esmorzar i quan emboliquem l'esmorzar ens preguntem si aquest esmorzar no som nosaltres mateixos i la nostra vida mateixa que és embolicada , estúpida i devorada i està composta de productes de l'àrea de guissona que probablement porten massa dies oberts a la nevera però que ens fan tan fàstic que no podem si no menjar en petites dosis. Això és el que ens passa i no ens fareu creure que a vosaltres us passa una altra cosa. La miséria està escrita en les vostres cares tan profundament com en les nostres.
Per això ens reconeixem.
Per això i només per això MÀXIMUM CLATELLOT.
El xiuxiueig de les coses últimes.