"Una esclavitut, després una altra, després encara una altra més i així tota la vida. A menys que...A menys que què? A menys que triomfés.A menys que triomfés? Va deixar anar una rialleta diabolicoescèptica. Se li clavaven les pedres al cul. Va interrompre les seves reflexions i es va aixecar."
Els últims dies. Raymond Queneau.
Nosaltres no és que es pugui dir que estem a l'alçada de les circumstàncies. Nosaltres ens hem passat 25 anys explicant de quina manera ens la sua la societat i, quan la societat requereix que l'anem a salvar, anem corrents a buscar-li un flotador dels xinesos. A nosaltres tota aquesta rebel·lia provocada per les estacions no ens fa ni fred ni calor. No ens creurem els alçaments primaverals fins que no siguin a l'hivern. Amb tot i amb això i perquè no sigui dit, quan la Generalitat o la diputació ens demana que sortim al carrer amb un capgròs o ens sugereix que ens interessem per una obra de titelles en 3D sobre el 1714, doncs què voleu?, tot el cos se n'ens hi va perquè portem el llepisme a l'ADN. Nosaltres volíem ser uns mini-fora-de-la-llei en el món de la pantomima. Ara intentem entrellucar el què som i no veiem res més que un gran pasterada de merda que, si algún cop algú li va intentar donar forma, aquest algú va ser en Barceló o en Miró. Nosaltres vivim la dictadura del poc entusiasme en el país de la poca empenta.
"-Ja he obtingut alguns contactes.Però això no és concloent. Víctor Hugo i Tolstoi m'han parlat. Però això no és concloent.
-Víctor Hugo i Tolstoi ?
-Sí. Això no és concloent. En el fons, saps què és el que vull? Saps amb qui m'agradaria contactar?
-Amb qui? Amb Joana d'Arc?
-Imbécil.Amb el meu pare.
-Ah, el teu pare.
Tuquedenne se sentia tan incòmode que per un moment es va pensar que vomitaria. I era el seu millor amic."
Els últims dies. Raymond Queneau.
