Aquí 3 cunyats que ho sabem tot parlant de tot amb aquesta mena de paraplègia lingüística,
aquest estancament verbal i aquesta incapacitat per deixar de mirar-se el trist i gris melic.
Aquí un programa a on repassem les nostres pròpies i poc interessants vides i fem
fanfarronades que més que provocar rabia provoquen vergonya aliena.
Aquí penya que intenta expandir el seu microscòpic ego a base de citar algú famós a cada
frase amb el qui suposadament ha tingut una experiència hiper-mega-molona.
Aquí la càries social.
Aquí el final dels arguments.
" Juro que lo oí decir :
Salvo en una sociedad completamente justa,
lo mejor de la vida es ser jefe".
Roque Dalton.
Una cosa haurien de saber:
La nostra consternació té límits.
Volem dir,
A) Que estem molt contents flipant amb les mesures medievals de correcció del personal.
B) Que estem molt cofois de que el nostre país (tan de merda, per altra banda) escali el rànquing de països amb més corrupció, abús de poder, i mamarratxisme dirigentil com si portés una bombona de propà injectada al cul del país.
C) Que el cul de la pàtria s'està saturant de merda.
D) Que el cul de la pàtria emet arcades marrons i que molts turistes prefereixen aquest espectacle abans que les fonts de Montjuïch.
E) Que sabem de bona tinta que els que governen tenen previst fotre'ns a tots a la cangrí per després dir que no hi van ells perquè ja no hi ha lloc.
F) Que ens fotran a la presó i ens hi mataran de lepra i tifus.
G) Que la nostra resistència com a comunitat ja només depèn del que triguem a aniquilar-los.
H) Que només ens queda desitjar, amb les dents serrades de ràbia, que els assassinats que cometen periòdicament els mossos siguin un compte enrere.
I) El compte enrere per sortir disparats com a societat en posició piconadora i deixar-los més planxats que aquesta merda de bitllets que emeten i amb els que es pensen que ens mini-acontenten.
La nostra consternació té uns límits.
Els esteu rabassant de merda.
"El món és pels que han nascut per conquerir-lo.
No pels que somien que poden conquerir-lo,
encara que tinguin raó.
Fernando Pessoa.
Màximum Clatellot.
Un programa de ràdio lleument odiós.
